(Fotografia de Santi Serdà)
OBITUARI
Ignasi Ametlla i Guxens
Institució Armand de Fluvià de Genealogia i Heràldica
Armand de Fluvià i Escorsa va néixer a Barcelona el 17 d’octubre de 1931, fill
d’Armand de Fluvià i Vendrell, compositor de música deixeble d’Enric Granados, i
de Maria Escorsa i Benages, neta de l’escriptor Pius de Fluvià i Borràs —germà del
compositor Manuel de Fluvià i Borràs— i de l’industrial siderúrgic Dionís Escorsa i
Cruells, fundador de les Foneries Escorsa, i filla del seu fill Alexandre Escorsa i Sòria,
fundador d’HAMSA (Hierros y Aceros Moldeados, SA).
Va fer el batxillerat a les Escoles Pies de Sarrià i al col·legi de Santa Anna de
Mataró, en tots dos en règim d’internat. Va obtenir el batxillerat universitari el 20
de desembre de 1949 i el 1950 va ingressar a la Facultat de Dret de la Universitat de
Barcelona, on es llicencià el 1959. Després d’haver fet les milícies universitàries al
campament de Los Castillejos durant dos estius (1952 i 1954), va fer les pràctiques
d’alferes d’infanteria a Palma durant quatre mesos.
Membre de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (1960), va tenir com a
padrí de toga Joan de Déu Trias de Bes i Giró, que va ésser el seu advocat defensor. Va
fer un curset de formació professional al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (1960)
i pràctiques, com a passant, al bufet de Josep Antoni Castellà i Beltrí i al de Francesc
Maria Manich i Moragas. També va fer un curs de paleografia i diplomàtica a la Facultat
de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, a càrrec de Felip Mateu
i Llopis (1961). Va ser professor de l’Escola de Genealogia, Heràldica i Nobiliària,
radicada a Barcelona i fundada per l’Instituto Luis de Salazar y Castro (1961-1963).
També va ser membre de l’Institut Internacional de Genealogia i Heràldica (1956), diplomat en Genealogia, Heràldica i Nobiliària (1963), membre de la Societat Catalana
d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i vocal de la seva junta de
govern (1963), i professor de genealogia, heràldica i nobiliària catalanes (1984-1994).
Va seguir un curs d’història de Catalunya impartit per l’historiador Ferran Soldevila
i un curs de perfeccionament del català al CSIC amb el professor Joan Triadú. Va ser
secretari de la junta directiva de la secció provincial de l’Asociación Española de Amigos
de los Castillos (1964-1971) i durant aquest temps va excavar el castell medieval
de Sant Joan, a Lloret de Mar, i va aconseguir que les autoritats s’interessessin en la
seva restauració.
Va rebre el Premi Franckenau de Genealogia, de l’Institut Internacional de Genealogia
i Heràldica (1965), i el Premi D’Arenberg de la Confédération Internationale
de Généalogie et Héraldique (1984), per la publicació, a la Gran enciclopèdia catalana,
de les genealogies dels grans llinatges comtals i feudals catalans. Va ser cavaller de
l’orde constantinià de Sant Jordi (1965) i de l’orde de Savoia dels Sants Maurici i Llàtzer (1994). Va rebre la Medalla de Bronze del Mil·lenari de Lloret de Mar pels treballs d’excavació
al castell de Sant Joan (1966), que va salvar de l’enderroc. També va ser membre
de l’Instituto Luis de Salazar y Castro, del Consejo Superior de Investigaciones Científicas
(1967), on va ocupar la vacant deixada per defunció del baró de Benasc (medalla
núm. 28). I membre protector de l’Institut d’Estudis Gironins (1967), soci numerari de
l’Institut d’Estudis Empordanesos (1967-1993), membre del Patronat d’Estudis Ausonencs
(1968), de l’Asociación de Antiguos Alumnos de la Escuela de Genealogía,
Heráldica y Nobiliaria, de Madrid (1970), de la Societat Cultural Urgel·litana (1978),
de la Societat Catalana d’Onomàstica i de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense
(1979-1993). El 1980 va ésser un dels cinc jurats (juntament amb Antoni M. Aragó i Cabañas,
subdirector de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Josep Mainar i Pons, president de
l’Obra del Ballet Popular, Josep M. Pons i Guri, jurista, historiador i degà dels arxivers
catalans, i Domènec Moner i Basart, músic i compositor) del concurs «La Sardana de la
Represa». Va ser també assessor d’heràldica i vexil·lologia del Departament de Governació
de la Generalitat de Catalunya (1980-2018), per al qual va elaborar els informes
per a l’oficialització dels escuts i banderes dels ens locals de Catalunya.
Va fundar i presidir la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia
i Vexil·lologia (1983-2007), i va ser assessor de l’Arxiu Històric de la Ciutat
de Barcelona (1983) i de l’Arxiu Nacional de Catalunya (1983). Va ser membre de la
Societat Catalana d’Onomàstica (1983-1995), del Centro Nacional de Investigaciones
Genealógicas y Antropológicas de Quito (Equador) (1985), de l’Academia de Ciencias
Genealógicas y Heráldicas de Bolívia, de l’Acadèmia Mallorquina d’Estudis Genealògics,
del Centro de Estudios Genealógicos e Históricos de Rosario (Argentina),
de la Sociedad Portorriqueña de Genealogía, del Centro de Estudios Genealógicos de
Córdoba (Argentina) (1985), corresponent de l’Academia Guatemalteca de Estudios
Genealógicos, Heráldicos e Históricos (1985) i associat de l’Académie Internationale
d’Héraldique (1985), membre del plenari de la Comissió del Mil·lenari de Catalunya
(1988), membre de la Società Italiana di Studi Araldici, corresponent de la Real Academia
Matritense de Heráldica y Genealogía (1990), assessor d’Heràldica i Genealogia
de Catalunya per nomenament presidencial (1991), i membre corresponent del
Centro Interdisciplinario de Estudios Culturales de Buenos Aires (1995). El 1995 va
ser també el promotor i un dels fundadors de l’Institut d’Estudis Nobiliaris Catalans,
de què va ser membre de la Junta de Govern. Així mateix, va ser acadèmic estranger de
l’Academia Heráldica de Historia, de Colòmbia (2001), i membre corresponent de la
Junta Sabatina de Especialidades Históricas, de Buenos Aires (2002). Va ser professor
d’heràldica a l’Escola Internacional de Protocol de Catalunya i a la Universitat Pompeu
Fabra (2003-2004 i 2004-2005). Va ser soci honorari de l’Associazione dei Possessori
di Certificazioni di Genealogia, Armi Gentilizie e Nobiltà Rilasciate dal Corpo
dei Re d’Armi di Spagna (2006). El 2008 fundà la Institució Catalana de Genealogia i
Heràldica (ICGenHer), de la qual fou president fins a la seva mort i que actualment
es denomina Institució Armand de Fluvià de Genealogia i Heràldica.
El seu interès per la conservació i preservació del ric i important patrimoni nobiliari
català ha aconseguit que fossin dipositats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó els
arxius dels marquesos de Monistrol d’Anoia, de Sentmenat i de Castellbell, i posteriorment,
quan fou creat l’Arxiu Nacional de Catalunya, els dels marquesos de Castelldosrius,
de Sant Mori, de Gelida-Vescomtes de Güell, de Mansolí, dels Comtes
de la Vall de Merlès i dels Barons de l’Albi; també hi va dipositar la part política del
seu arxiu particular i tota la referent al moviment gai. Així mateix, va donar la documentació
musical del seu pare, Armand de Fluvià i Vendrell, i la del seu besoncle,
Manuel de Fluvià i Borràs, al Centre de Documentació Musical Casa dels Tarongers.
Va intervenir i col·laborar en les gestions prop de la Casa Ducal de Medinaceli per a
la microfilmació —i trasllat a Catalunya— de tots els seus fons catalans, i també va
gestionar, amb el Departament de Cultura i el Reial Cos de la Noblesa de Catalunya,
la creació d’un Arxiu de la Noblesa Catalana amb la finalitat que aquest fons, tan
important, no surti mai de Catalunya per a nodrir l’Archivo General de la Nobleza
Española, centralitzat a l’Hospital de Tavera, a Toledo.
El 16 juny de 1981 el cap de gabinet del conseller de Governació, Sr. Jaume
González Agápito, li va encarregar, per indicació del conseller adjunt a la Presidència,
Sr. Miquel Coll i Alentorn, un informe sobre el Principat de Girona. El mateix any,
per encàrrec del conseller de Cultura, va fer un informe sobre les condecoracions que
podria concedir la Generalitat: les tres que va proposar van ésser acceptades (Creu de
Sant Jordi, Medalla President Macià i Medalla Narcís Monturiol). També el 2 d’abril
de 1981 el conseller de Governació li encarregà un informe sobre l’escut distintiu del
Cos de Mossos de l’Esquadra. El 1980 va començar, al Departament de Presidència
(després va passar al de Governació), la seva tasca d’assessor informador de les banderes
i els escuts cívics dels ens locals de Catalunya, que va fer fins al 31 de desembre de
2018, quan va ser injustament acomiadat. El 2 de març de 1983 el Consell del Disseny
i de la Senyalització li va encarregar un informe tècnic sobre la bandera de Catalunya.
L’1 de setembre de 1984 la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona
li va encarregar un informe sobre el seu escut. El 9 de desembre de 1986 va fer
un informe per a la Diputació Provincial de Barcelona sobre el seu escut heràldic. El
12 de gener de 1987, amb motiu de la concessió de la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona
al comte de Barcelona, l’alcalde de la ciutat li va encarregar un informe sobre
la vinculació dels comtes de Barcelona amb la Ciutat Comtal i una llista de persones
barcelonines vinculades a l’homenatjat. També aquell any, el 2 de febrer, la Universitat
de Barcelona li va encarregar un informe sobre el seu escut, el 31 de març ho va fer el
Col·legi Oficial de Metges de Barcelona i al juliol el director general d’Administració
Local li va encomanar —com a «conseller heràldic»— l’organització d’una exposició
itinerant de segells i escuts municipals de Catalunya. El març del 1988, amb motiu del
Mil·lenari de Catalunya, l’Entitat Autònoma del Diari Oficial de la Generalitat i de
Publicacions li va encarregar l’ampliació i correcció d’uns quadres genealògics de les
cases comtals catalanes. El 24 de març de 1990, per encàrrec del Sr. Albert Manent, bon amic seu, va fer unes notes sobre els títols de l’hereu de la Corona per al president
de la Generalitat, amb qui es va entrevistar a casa del Sr. Coll i Alentorn. També va fer
un informe sobre l’escut de la Sindicatura de Comptes de Catalunya, un altre per al
Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de Catalunya, un sobre l’escut del Col·
legi Major Universitari La Salle de Barcelona (1995) i un per a la Universitat Rovira i
Virgili de Tarragona. L’any 1998 el Consell Consultiu de la Generalitat li va encarregar
de fer un informe sobre la història genealògica i heràldica del Palau Centelles i el
mateix any va ésser contractat per fer un curset d’heràldica i genealogia a la Universitat
Catalana d’Estiu de Prada, que va repetir el 1999. El 2001 va fer un informe per
al Departament de Justícia per tal de veure quines condecoracions podria concedir
i l’Institut d’Estudis Eivissencs n’hi va encarregar un altre sobre l’escut i la bandera
del Consell Insular d’Eivissa i Formentera. El 2002 el duc de Sogorb li encarregà un
informe sobre la importància del patrimoni català de la Casa Ducal de Medinaceli. El
2007 el cap de protocol del Departament de Governació li’n demanà un altre relatiu
a l’escut de l’Associació Catalana de Protocol i Relacions Institucionals i el conseller
del Departament de Governació n’hi encarregà encara un altre sobre quina condecoració
podria atorgar per a premiar o distingir funcionaris que se’n fessin mereixedors i
la proposta va ser la Medalla Joan de Fiveller. Quan els dissenyadors de l’Ajuntament
de Barcelona van aconseguir canviar l’escut i la bandera de la ciutat, que havien estat
oficials durant set segles, va interposar davant del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya un recurs contenciós contra els decrets de l’Ajuntament i per mitjà de la
Sentència del 26 de juliol de 2002 el va guanyar i va aconseguir que fossin recuperats.
Va ser soci de les entitats següents: British Institute – Casa Americana de Barcelona,
American Library (núm. 1572) des del 5 d’abril de 1957, Club Natació Barcelona
(núm. 1264) des de l’1 de maig de 1969, Gimnàs Sanson (núm. 328), Associació de
Veïns de l’Esquerra de l’Eixample (núm. 259) des del 20 de juny de 1978, Asociación
Española de Amigos de los Castillos (núm. 1221) des del 29 de desembre de 1958,
Instituto Internacional de Genealogía y Heráldica (núm. 238) des del 17 de març de
1955, Atlètic Club Barceloneta, etc.
Va col·laborar assíduament als diaris i les revistes Historia y Vida, Hidalguía,
Cartela Heráldica, Indice Histórico Español, Revista de Catalunya, Diari de Barcelona,
Avui, El Temps, Clío, El Món, Nobiltà, Excellence, El Demà, El Punt Avui, etc.
Va col·laborar també en el Gran diccionario enciclopédico Salvat universal, la Gran
geografia comarcal de Catalunya, la Gran enciclopèdia catalana, Catalunya romànica,
Els castells catalans, la Història de Catalunya de Salvat, Larousse-Planeta, i l’any
2012 va publicar el Manual d’heràldica i tècnica del blasó i el Manual de nobiliària catalana,
ambdós els primers llibres de l’especialitat, i Qui eren els meus avantpassats?,
la primera obra de genealogia en català.
El 2000 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi per la
seva tasca en el camp de la genealogia i l’heràldica i per haver iniciat el moviment gai.
L’Ajuntament de Barcelona li atorgà el 2008 la Medalla d’Honor de la Ciutat pels mateixos motius i el 2015 la Medalla d’Or al Mèrit Cultural. Va donar cursets de
genealogia, heràldica i nobiliària en diferents llocs de Catalunya i del món: Facultat
de Ciències de l’Educació de la Universitat de Lleida (1994), a l’Arxiu Provincial de
Tarragona, per videoconferència a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, etc.
La seva activitat política s’inicià a la Universitat de Barcelona, on va conèixer,
entre molts altres, Miquel Roca i Junyent, Max Cahner, Llibert Cuatrecasas, Josep
Ignasi Urenda, Jordi Maluquer, Eduardo Foncillas, Jordi Vila, Josep Espar i Ticó, etc.
Va ésser cofundador del grup monàrquic liberal Joventut Espanyola d’Acció (JEA) i
addicte a Joan III, comte de Barcelona. El 1953 va ingressar a l’Asociación de Cultura
Occidental (ACO), presidida per Agustí de Semir. Va prendre part en les anomenades
«Rutes Universitàries a Montserrat». A finals del 1956 i principis del 1957, arran dels
esdeveniments i aldarulls a la Universitat, va ésser detingut, engarjolat i processat
dues vegades per propaganda subversiva i associació il·legal, i va ser condemnat pel
governador civil a pagar una multa de deu mil pessetes. La segona detenció fou conseqüència
de la seva presència a la famosa tancada al Paranimf de la Universitat. Va
estar dos anys sense passaport, vigilat i amb el telèfon intervingut. Una de les seves
tasques dins la causa monàrquica fou la connexió i el foment de les relacions
entre dirigents monàrquics (baró de Viver, Santiago Nadal, Santiago Torrent, comte
del Montseny, Antoni Muntañola, Antoni de Senillosa, etc.) i dirigents catalanistes
(Claudi Ametlla, Miquel Coll i Alentorn, etc.). També va ésser cofundador d’Acció
Monàrquica Catalana, que va substituir la JEA (ambdues s’havien adherit al grup
Unión Española, liderat per Joaquín de Satrústegui), i hi va pertànyer fins al 1968, any
en què va entrar a formar part del secretariat polític a Catalunya del comte de Barcelona,
amb seu al carrer de Petritxol, fins que fou dissolt el 1969 arran del jurament per
part del príncep dels Principios del Movimiento, la qual cosa va fer que deixés la causa
monàrquica. Tanmateix, continuà fidel al que considerava el seu rei fins a la seva mort
el 1993, quan va dir: «El rei ha mort; visca Catalunya». Els seus informes i les seves
gestions prop de la Casa Reial van contribuir a la revalidació dels títols de príncep de
Girona, duc de Montblanc, comte de Cervera i senyor de Balaguer, gairebé desconeguts
fins aleshores. El 1970 va ésser multat amb vint-i-cinc mil pessetes per ser un
dels signataris de la carta dirigida al secretari d’estat nord-americà, Mr. Rogers, per a
demanar la retirada dels americans de les bases militars d’Espanya.
Va ser membre de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i
la Nació Catalanes (1981-1993) i, fins a l’actualitat, d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea
Nacional Catalana. Va rebre la Insígnia Carles Pi i Sunyer d’Esquerra Republicana
de Catalunya (1993).
El 1970, arran de la presentació a les Corts franquistes de l’Avantprojecte de
llei de perillositat i rehabilitació social, va iniciar el moviment gai a l’Estat espanyol
fundant l’organització Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH).
El 1973 va participar, a París, en el congrés «L’Homosexualité à Visage Découvert»,
organitzat per Arcadie. El 1974 va fer un seminari de sexologia per a professionals del dret, organitzat pel Col·legi d’Advocats de Barcelona, i va assistir al I International
Gay Rights Congress, a la Universitat d’Edimburg, on va llegir, en anglès, un informe
sobre la situació política i legal dels gais a l’Estat espanyol. El 1975 va llegir el discurs
de cloenda —també en anglès— de l’assemblea anual de l’organització Campaign for
Homosexual Equality (CHE), a Sheffield, sobre el tractament dels homosexuals per
part de la psiquiatria oficial franquista (Marañón, López Ibor i Vallejo Nájera). Va intervenir
a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada, com a professor de les assignatures
d’antropologia sexual (1975), de feminisme (1980) i de nous moviments socials. El
1977 va ingressar en la Comissió de Defensa dels Drets Humans del Col·legi d’Advocats
i el 1979 a Amnistia Internacional. Va ser fundador i primer secretari general
(i després coordinador general) del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC)
—nom que li va donar ell— fins al 1980, just després d’aconseguida la legalització.
També va ser fundador i primer president de l’Institut Lambda del 1976 al 1982, i va
ser reelegit el 1987, quan va canviar el nom pel de Casal Lambda. Va continuar essent-
ne president fins al 1995, quan va dimitir; i fins ara n’ha estat president d’honor.
El Centre de Documentació del Casal Lambda porta el seu nom. Va ser fundador
el 1986 de la Comissió Pro Casal de Gais i Lesbianes de Barcelona, de la qual va ser
membre fins a la seva fusió amb l’Institut Lambda. Igualment, va ser membre de la
Societat Catalana de Sexologia (1965) i fundador de l’Institut Català de Sexologia. El
1976 va impulsar i donar nom al Front d’Alliberament Homosexual del País Valencià
(FAGPV) i al Front d’Alliberament Gai de les Illes (FAGI), i el 1977 va aconsellar
Antonio Quintana per a la fundació de l’Euskal Herriko Gai Eskapen Mugimendua
(EHGAM) i Paco Cambrollé (ara Mar Cambrollé) per a la del Movimiento Andaluz
de Revolución Homosexual (MARH). El 1975 i el 1977 va participar en la marxa manifestació
del gay pride a Nova York. El 1978, en els programes de televisió De bat a
bat i Vostè pregunta, va ésser la primera persona d’Espanya a manifestar públicament
la seva condició d’homosexual.
El 1978 va donar nom al Frente de Liberación Homosexual de Castilla
(FLHOC) i a la Coordinadora de Frentes de Liberación Homosexual del Estado Español
(COFLHEE). El 1980 va presidir l’assemblea anual de l’Associació Gai Internacional
(AGI) a Santa Cristina d’Aro. Va impartir, per primera vegada en la història,
una conferència sobre homosexualitat a la sala del Consell de les Valls (Andorra), a
l’Ateneu de la Corunya, a Vigo, a Santiago de Compostel·la, a Pamplona i en molts
altres indrets, com Madrid, Sevilla, Múrcia i València. El 1976 va assistir a les primeres
reunions de Convergència Socialista, que després es convertí en el Partit dels Socialistes
de Catalunya, i va ésser un dels dos-cents primers signants de la Crida Popular
del Grup d’Independents Socialistes (GIS) i fou elegit com un dels quaranta membres
del seu consell. Arran del pacte amb el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE),
va sortir del PSC i a finals del 1979 va participar en la gestació del moviment Nacionalistes
d’Esquerra, del qual va ésser elegit membre del Consell Polític i va esdevenir el
número nou a la llista per a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya i va fun dar l’Assemblea de Gais de Nacionalistes d’Esquerra. Quan l’entitat es va escindir, el
1985, va participar en la fundació del Moviment d’Esquerra Nacionalista (MEN). El
1990 va ésser elegit membre del consell assessor d’Esquerra Republicana de Catalunya,
del qual va dimitir el 1994. El 1995 va ser elegit, per aclamació, president d’honor
del Casal Lambda. Del 1995 al 1997 fou el primer president de la Federació Estatal de
Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB). El 1998 el Col·lectiu Gai de Barcelona
li concedí el Premi Triangle Rosa. El 2006 l’entitat H2O, del Camp de Tarragona, li
atorgà la Ploma Daurada, el 2012 l’Asociación Adriano Antinoo de Sevilla li atorgà el
premi que duu el mateix nom i el 2017 la FELGTB li va concedí la Pluma.
El 2008 rebé a Sevilla el guardó que el declarava «Hombre por la igualdad» i
el maig del 2019 la Unió General de Treballadors (UGT) va crear els Premios 17 de
Mayo en reconeixement de la lluita pels drets humans de les persones lesbianes, gais,
transgènere, bisexuals i intersexuals (LGTBI) i en rebé el primer guardó. El setembre
del mateix any participà com a professor en el curs «Diversidad afectivo-sexual de
género: perspectivas desde el ámbito educativo y socio-sanitario» a la Universidad
Internacional del Mar, de Múrcia.
És autor dels llibres El moviment gai a la clandestinitat del franquisme (1970-
1975) i, en col·laboració amb Alberto Cardín, SIDA: ¿Maldición bíblica o arma letal?,
així com de nombrosos articles i conferències sobre temàtica homosexual. El 1982 va
traduir de l’anglès el llibre d’Ihara Saikaku Historias de amor entre samurais.
Ha participat en nombrosos simposis, congressos i taules rodones sobre tots
els aspectes relatius a l’homosexualitat i li han estat fetes incomptables entrevistes a
diaris, revistes, ràdios i televisions.
A continuació esmentem alguns dels seus llibres publicats:
Aportaciones a la historia económica y social de la ciudad (1964), conjuntament
amb Pedro Voltes Bou, Joan-Ferran Cabestany. Barcelona: Ayuntamiento de Barcelona
(Instituto Municipal de Historia) i Cámara Oficial de Comercio y Navegación
de Barcelona, 306 p. (Documentos y Estudios; 13).
El solar catalán, valenciano y balear (1968), amb Alberto i Arturo García Carraffa.
Sant Sebastià: Librería Internacional. 4 volums. Armand de Fluvià amplià, revisà i
acabà l’edició.
Homosexuales masculinos: Sus problemas y adaptación (1977), conjuntament
amb Martin S. Weinberg i Colin J. Williams. Barcelona: Fontanella, 501 p. (Sexualidad;
30).
Aspectos jurídico-legales de la homosexualidad (1979). Barcelona: Institut Lambda,
30 p. (Temas Monográficos de Sexología; 4).
Diccionari general d’heràldica (1982). Amb un glossari anglès, castellà, francès i
italià. Pròleg de Martí de Riquer. Barcelona: EDHASA, 242 p.
Diccionari heràldic: Índex de les càrregues heràldiques dels escuts de l’Adarga
catalana (1987). Pròleg de Faustino Menéndez-Pidal y de Navascués. Lleida: Virgili i Pagès, 139 p.
Els primitius comtats i vescomtats de Catalunya (1989). Pròleg de Josep M. Salrach.
Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 232 p. (Biblioteca Universitària; 11).
Origen i escuts de cognoms catalans (1989). Col·leccionable del diari Avui. Barcelona:
Premsa Catalana, 240 p.
Els quatre pals: L’escut dels comtes de Barcelona (1994). Barcelona: Rafael Dalmau,
168 p. (Episodis de la Història; 300) (reimpressió: 1996).
A la recerca dels avantpassats: Manual de genealogia (1995). Pròleg d’Antoni
Pladevall i Font. Maquetació i infografia d’Ignasi Ametlla i Guxens. Barcelona: Curial
Edicions Catalanes, 246 p. (2a ed.: Curial i Fundació Pere Coromines, 2015).
L’autonomia política de Catalunya: Orígens, competències i organització de la
Generalitat, juntament amb Josep Pagès i Rejsek i Ricard Lobo i Gil. Barcelona: Generalitat
de Catalunya, Departament de la Presidència, 1995, 166 p. (Guies; 1) (2a ed.,
1996, 159 p.; 3a ed., 2001, 159 p.; 4a ed., 2005, 167 p.).
Cavalleria catalana medieval 1177-1433. Projecte i realització gràfica de Julià
Mumbrú. Prefaci de Martí de Riquer. Cabrera de Mar: Galerada, 1997, 29 folis de
làmina.
Nobiliari del Reial Cos de la Noblesa de Catalunya, conjuntament amb Lluís
Bru de Sala i de Valls. Barcelona: Juventud, 1998, 281 p.
Repertori de grandeses, títols i corporacions nobiliàries de Catalunya. Sant Cugat
del Vallès: Institut d’Estudis Nobiliaris Catalans i Arxiu Nacional de Catalunya. En
quatre volums: volum i, Pagès, 1998, 142 p.; volum ii, Pagès, 2004, 152 p.; volum iii,
Pagès, 2013, 176 p.; i volum iv, amb il·lustracions de Xavier Garcia i Mesa, Difusió
Publicacions i Vídeos, 2019, 194 p.
Els símbols dels ens locals de Catalunya, conjuntament amb I. Rueda i M. Camín.
Barcelona: Generalitat de Catalunya, Direcció General d’Administració Local, 2001,
100 p.
Political autonomy in Catalonia: Origins, jurisdiction and organisation of the
Generalitat, juntament amb Josep Pagès i Rejsek i Ricard Lobo i Gil. Barcelona: Generalitat
de Catalunya, Departament de la Presidència, 2002, 159 p. (Guies; 1) (2a ed.,
2004; 3a ed., 2006, 171 p.).
El moviment gai a la clandestinitat del franquisme (1970-1975), amb la col·laboració
de Vicent Canet i Martínez. Pròleg de Joan Francesc Marco. Barcelona: Laertes,
2003, 278 p. (Rey de Bastos; 41).
La autonomía política de Cataluña: Orígenes, competencias y organización de
la Generalidad, juntament amb Josep Pagès i Rejsek i Ricard Lobo i Gil. Barcelona:
Generalitat de Catalunya, Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, 2003,
159 p. (Guías; 13) (1a ed., 2001; 2a ed., 2003; 3a ed., 2004; 4a ed., 2005, 171 p.).
El moviment en imatges: El moviment gai, lesbià i transsexual a Catalunya,
conjuntament amb altres autors. Catàleg de l’exposició celebrada al Palau Robert de
Barcelona del 19 d’octubre al 8 de novembre del 2005. Barcelona: Generalitat de Catalunya,
2005, 62 p.
L’apropiació dels símbols nacionals de Catalunya per part d’historiadors aragonesos.
Barcelona: Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, 2009, 18 p.
Historia de una falsificación nobiliaria: la baronía de Gavín en Aragón. Barcelona:
Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, 2010, 32 p.
Catalunya, un país sense escut, conjuntament amb Quim Monzó i Gómez. Barcelona:
Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, 2010, 17 p.
Manual d’heràldica i tècnica del blasó. Disseny d’escuts de Brian Caffrey. Coordinació
d’Ignasi Ametlla i Guxens. Cabrera de Mar: Galerada, 2011, 260 p. (Manuals
Universitaris; 2).
Sistemes d’ordre dels cognoms. Quin ha de ser el cognom dels fills? Un greu embolic
innecessari. Barcelona Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, 2011, 18 p.
Qui eren els meus avantpassats?: Nou manual de genealogia. Pròleg d’Antoni
Pladevall i Font. Maquetació i infografia d’Ignasi Ametlla i Guxens. Barcelona: Institució
Catalana de Genealogia i Heràldica, 2012, 244 p.
Manual de nobiliària catalana. Pròleg de Pedro Moreno Meherhoff. Barcelona:
Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, 2012, 156 p.
Nobiliari general català. Barcelona: Institució Catalana de Genealogia i Heràldica,
2017-2021. Volum i, 2017, 160 p., amb pròleg de Josep M. Salrach i direcció i
producció d’Ignasi Ametlla i Guxens; volum ii-A, 2018, 213 p., amb pròleg de Jaume
Sobrequés i direcció i producció d’Ignasi Ametlla i Guxens; volum iii i iv-A, 2020,
205 p., amb pròleg d’Agustí Alcoberro i Pericay i direcció i producció d’Ignasi Ametlla
i Guxens; volum iii i iv-B, 2021, 206 p.; volum v, 2014, 139 p., amb pròleg de
Francesc Cabana i direcció i producció d’Ignasi Ametlla i Guxens. L’obra consta
de cinc parts: 1) Llinatges comtals i vescomtals; 2) Noblesa immemorial; 3 i 4) Noblesa
de privilegi d’origen urbà i rural; 5. Famílies ennoblides per concessió de títol
nobiliari del Regne.
Recull d’articles: Nobiliària i reialesa (1958-2015). Pròleg de Pedro Moreno i
Meyerhoff. Barcelona: Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, 2015, 294 p.