L’autor proposa una nova teoria sobre l’origen de Cristòfor Colom en base a diversos documents, que s’han trobat en diferents arxius espanyols en els darrers trenta anys. Aquests documents són: nou còpies de cartes de Colom copiades al segle XVI i publicades en el denominat Llibre copiador per Antonio Rumeu de Armas; la investigació o inquisició duta a terme per Francisco de Bobadilla a l’illa Hispaniola l’any 1500 en contra de la governació dels tres germans Colom, trobada a l’Arxiu General de Simancas per la seva directora de referències, Sra. Isabel Aguirre, i publicada l’any 2006; el contracte d’aprenentatge d’un home jove de nom Bartomeu Colom, genovès, per aprendre a teixir seda al taller del mestre florentí Antonio di Piero a València l’any 1479.

La conclusió final és que Colom i els seus germans varen néixer i passaren la infància i joventut a València. El seu origen és dual, a causa de les diferents circumstàncies familiars dels seus pares: el seu pare, un teixidor de seda lígur de llinatge Colombo, immigrat a la ciutat de València, mentre que la seva mare, una jove dona valenciana, era membre d’una família de teixidors de seda judeoconversos establerts professionalment a la ciutat de València. Un tal origen explicaria que la llengua materna de Colom fos la llengua catalana i per què sempre fou considerat com un súbdit natural del rei Ferran. Aquest origen parcial de jueu convers també faria comprendre el desig d’ocultació del passat familiar, així com també el suport rebut per importants clans de judeoconversos residents a la ciutat de València com els Santàngel i els Sánchez.

Paraules clau: Colom, València, immigració lígur, teixidors de seda judeoconversos. inquisició castellana, llengua catalana.

L’auteur propose une nouvelle théorie sur l’origine de Christophe Colomb en base à divers documents trouvés au cours des 30 derniers ans dans les archives historiques espagnols. Ces documents sont: 9 lettres copiées de Colomb du XVIème siècle publiés dans le livre nommé Llibre copiador par Antonio Rumeu de Armas, l’inquisition faite par Francisco de Bobadilla a l’île de La Hispaniola en 1500 contre les trois frères Colomb, trouvé par Mme. Isabel Aguirre, chef de références du Archive General de Simancas et publié en 2006, et un contrat d’apprentissage de Barthélemy Colomb l’an 1479 pour apprendre l’art de tisser la soie avec le maître florentin Antonio di Piero établie à Valence (Courone d’Aragon).

La conclusion finale est que Colomb et ses frères sont nés et ont passé leur enfance et adolescence dans la ville de Valence. Son origine familière était, donc, duel ou métis, due au diffèrent origine de leur parents: le père fut un tisseur de soie, de nom Colombo, de la Ligurie immigré à la ville de Valence et sa mère appartenait à une famille marrane (juif-converti) de tisserands de soie de Valence. Cette origine explique pourquoi la langue maternelle de Colom était la langue catalane et pourquoi il était considéré un sujet naturel du roi Ferdinand. Son origine partiellement marrano (juif converti) explique non seulement son désir de cacher son origine familière, mais aussi le support reçu par les plus important clans familiaux de juifs convertis résidents à la ville de Valence, les Santàngel et les Sánchez, pour réaliser son premier voyage de découverte du Nouveau Monde.

Mots-clés: Colomb, Valencia, immigration Ligurienne, tisseurs de soi juifs-convertis, Inquisition Castiglane, langue catalane.

L’autore propone una nuova teoria sull’origine di Cristoforo Colombo in base a diversi documenti rinvenuti in diversi archivi storici spagnoli negli ultimi trent’anni. Questi documenti sono: nuove copie di lettere di Cristoforo Colombo scritte nel secolo XVI e pubblicate nel cosiddetto Llibre copiador per Antonio Rumeu de Armas; l’inquisizione di Francisco de Bobadilla, fatta nell’isola di La Hispaniola nel 1500 contro i fratelli Colombo, rinvenuta nell’Archivio Generale di Simancas dalla signora Isabel Aguirre, dirigente, e pubblicata nell’anno 2006; un contratto di apprendista di Bartolomeo Colombo, datato 1479, per imparare l’arte dei tessuti di seta nella bottega del maestro fiorentino Antonio di Piero stabilitosi a Valencia.

La conclusione finale é che Colombo ed i suoi fratelli sono nati ed hanno trascorso la loro infanzia e giovinezza nella città di Valencia. La loro origine è duplice a causa delle differenti origini dei loro genitori: il loro padre, un tessitore di seta immigrato a Valencia dalla Liguria col cognome Colombo, in quanto sua madre apparteneva ad una famiglia di tesitori di seta di ebrei convertiti stabiliti a Valencia. Tale origine spiega le ragioni per cui la lingua materna di Colombo fosse la catalana ed il perché venisse sempre considerato un suddito naturale del re Ferdinando. Tale origine di ebreo convertito spiegherebbe non solo il suo desiderio di occultare il passato familiare, ma anche il supporto ricevuto da importanti clan di ebrei convertiti residenti in Valencia come i Santàngel ed i Sánchez.

Parole chiave: Colombo, Valencia, immigrazione ligure, tessitori di seta ebrei convertiti, inquisizione castigliana, lingua catalana.

CRISTÒFOR COLOM, CIUTADÀ DE VALÈNCIA I “GENOVÈS DE NACIÓ”.

Per Francesc Albardaner i Llorens

(Octubre del 2016)

ELS GENOVESOS A VALÈNCIA AL SEGLE XV

Al segle XV València es va convertir en un pol econòmic, comercial i industrial de primer ordre en el Mediterrani occidental i això va comportar la presència a la ciutat de nombroses colònies d’estrangers, entre les quals la colònia genovesa, que va ser una de les més importants, tant pel nombre d’immigrants com per la diversitat de professions dels seus integrants. Aquestes colònies de forasters solien tenir una organització social pròpia i eren representades per un cònsol davant de les autoritats valencianes i reials. En el cas dels genovesos aquest representant era denominat “cònsol de la nació genovesa” i els seus integrants, com a “genovesos de nació”. Els genovesos arribaren a tenir una confraria pròpia que, iniciada al segle XV, es mantingué vigent fins a l’inici del segle XX.

Pertanyien a la “nació genovesa” totes aquelles persones immigrades al regne de València que tenien un origen geogràfic comú lígur, normalment denominat com a genovès, tot i que no havien de ser forçosament originaris de la ciutat de Gènova, sinó d’alguna població de tot l’àmbit geogràfic dels dominis de la república genovesa. Els mercaders solien ser el nucli originari d’aquestes colònies i els seus consolats estaven orientats, sobretot, a defensar el comerç. Com que la permanència dels mercaders i els representants de les grans cases comercials genoveses a València era molt fluctuant —aquesta podia ser de setmanes o de dècades—, la composició de la colònia genovesa a València anava canviant contínuament.

Però en el cas de la colònia genovesa de València hi tenien un pes molt fort els artesans, especialment els teixidors de seda, que normalment eren velluters, que no només varen fer llargues residències a la ciutat, sinó que, la gran majoria, com diu David Igual (1), s’integraren en la societat que els havia acollit. Pel fet de ser la majoria dels velluters immigrants joves artesans a la recerca de nous horitzons professionals i benestar econòmic, la seva integració a la societat valenciana es feia, normalment, per matrimoni amb dones valencianes. Els descendents d’aquests matrimonis mixtos valenciano-lígurs continuaven tenint la consideració de “genovesos de nació”? Sembla que la resposta a aquesta pregunta ha de ser afirmativa, ja que, a tall d’exemple, els components de la Confraria dels Genovesos de València al segle XVIII estava composta per valencians que tenien un remotíssim origen lígur que només quedava fixat pel seu llinatge italià.

CRISTÒFOR COLOM I LA CIUTAT DE VALÈNCIA

Repto l’amable lector que intenti trobar alguna referència a la ciutat de València entre els centenars de biografies que han estat publicades sobre Cristòfor Colom i comprovarà que pràcticament no n’hi ha cap. Com a molt, algun autor pot suggerir (2) que en el viatge de Cristòfor Colom de Sevilla a Barcelona per anar a donar als reis Catòlics la confirmació de la descoberta de noves terres a ponent l’abril del 1493, el recorregut d’aquest viatge va passar per la ciutat de València, sense, però, aportar cap documentació que pugui justificar la seva suposició. De les biografies ortodoxes del Cristoforo Colombo genovès es pot deduir que no hi va haver cap vivència o estada de Colom a la capital valenciana en tota la seva vida. Entre Colom i la ciutat de València no hi ha cap lligam vivencial, d’acord amb els textos ortodoxos universalment acceptats. Però en els textos clàssics ja coneguts, el pare Bartolomé de las Casas, en el capítol 131 de la seva Historia de las Indias fa dir a Colom: “Y dice que, aunque otra cosa de provecho no se hubiere, sino estas tierras tan hermosas, que son tan verdes y llenas de arboledas y palmas, que llevan ventaja a las huertas de Valencia por mayo, se deberían mucho estimar.”

Atenent-nos a les biografies oficials del descobridor, Cristòfor Colom no va visitar mai València pel mes de maig, ja que inclús en referència al seu viatge a Barcelona de l’any 1493, Colom va restar tot aquest mes a Barcelona en companyia dels reis. De tota manera aquesta única comparació amb les hortes de València (fins a la troballa del Llibre copiador) podria haver estat suggerida per algun dels valencians que acompanyaren Colom en el seu primer viatge.

Però fa uns vint anys, es va descobrir una col·lecció de nou textos de Cristòfor Colom a la llibreria antiquària Catedral de Tarragona. Aquests textos eren nou cartes i cartes relació dels seus viatges, dos dels quals ja eren coneguts, però set eren desconeguts. Aquest conjunt de textos de Colom va rebre el nom de Llibre copiador i fou estudiat, transcrit i publicat per Antonio Rumeu de Armas per encàrrec del Ministeri de Cultura espanyol, que els va comprar i dipositar a l’Arxiu General d’Índies de Sevilla.

Sorprenentment per a nosaltres, en els textos d’aquest llibre copiador apareixen sis noves referències a València i als valencians, fet que considerem que caldrà tenir molt en consideració. Passem a copiar a continuació els diversos paràgrafs en què es fa menció específica de València:

1. Carta número II del Llibre copiador. Carta relació del segon viatge d’exploració a Amèrica i colonització de l’illa Hispaniola del mes de gener de l’any 1494: “Aqui vi yo mui buenas casas y adornamientos, en el camino de alguna de elles, de redes y cañas, de una y otra parte del camino, que salían de las casas fasta la mar al luengo, y allí donde fazian fin, en la playa, tenían un entretexido cadafalso como açutea sobrel camino, casi en manera de puerta, y de tam perfecto labor, que en Valençia seria bien açepto.”

2. Carta relació, document n. II, del Llibre copiador, del segon viatge d’exploració a Amèrica i colonització de l’illa Hispaniola del mes de gener de l’any 1494: “[…] deseo mucho que de ella se aya cantidad, que lugar ay aquí para se hazer cañaberales, para hacer un cuento de quintales de açúcar cada año; otros tamtos de algodón mui finisimo, y no menos de arroz, si aquí estuvieran los labradores de València.”

3. Carta relació del viatge d’exploració a les illes Hispaniola, Cuba i Jamaica. Document III del Llibre copiador, La Isabela a 26 de febrer del 1495: “Y después fuí a çorgir a Santa Glòria, que así le puse nombre a este lugar, por la estrema fermosura de la tierra, porque ninguna comparación tiene con ella las güertas de Valencia ni de otra parte que buenas sean.”

4. Carta relació del viatge d’exploració a les illes Hispaniola, Cuba i Jamaica. Document III del Llibre copiador, La Isabela a 26 de febrer del 1495: “Y no poco populentíssima es la ysla de Santiago, ultramodo abundosos bien de sus viandes; yo la andube toda a la rredonda, y no vi sola una legua de tierra estérile salvo muy fermosa, ansí en agosto como en mayo, que fue la primera vez que fue a ella, en el un tiempo y en el otro; siempre me paresció de una manera, en todo cavo de ella, ansí fermosa como las huertas en Valencia y en todo cavo poblada de poblaciones grandíssimes, etc.”

5. Carta relació del tercer viatge de descobriment i exploració a Amèrica del Sud. Santo Domingo, setembre del 1498. (Document VI del Llibre copiador): “Y allí oviera muy buen Puerto si fuera fundo y avia cases y gente y muy lindas tierras, e tan fermosas y verdes como las huertas de Valencia en março.”

6. Carta relació del tercer viatge de descobriment i exploració a Amèrica del Sud. (Document VI del Llibre copiador): “Que cuando yo llegué a la isla de la Trinidad, adonde la estrella del Norte, en anocheciendo, también se me alçava cinco grados, allí y en la tierra de Graçia fallé temperancia suavisima y las tierra y arboles muy berdes y tan hermosos como en abril en las Huertas de Valencia, y la gente de allí de muy linda estatura etc.”

Després d’aquestes comparacions tan nombroses amb fets de València es desprèn amb tota evidència que Cristòfor Colom coneixia molt bé Valencia, les seves hortes, la laboriositat dels treballadors dels camps d’arròs, la destresa dels artesans de les fulles de palma, etc. Qui pot dubtar que Colom va passar una part important de la seva vida a València?

Atenent a les pròpies declaracions de Colom quan afirma que va començar a navegar als catorze anys i tenint en compte que des de l’any 1471 ja podem seguir la seva biografia amb una certa precisió i detall, Colom només podia haver adquirit aquests coneixements sobre la ciutat de València en la seva infantesa i primera adolescència. Som conscients que acceptar aquesta darrera afirmació nostra implica el nostre rebuig a la identificació que s’ha fet del descobridor del Nou Món amb el Cristoforo Colombo, fill de Domenico Colombo, família de cardadors i teixidors de draps de llana de Gènova i Savona. Aquesta nova deducció entra a complementar els nostres dubtes expressats en diversos treballs nostres sobre la identitat autèntica de Colom (3).

ELS COLOM: TEIXIDORS DE LLANA O DE SEDA?

Si ens atenem a la documentació genovesa, que diuen que correspon al descobridor del Nou Món, resulta que Cristoforo Colombo fou “lanerius”, cardador i teixidor de llana, fins a l’any 1472. L’acceptació d’aquest fet, per si mateix, ja contradiu allò que va declarar Colom en afirmar que va començar a navegar als catorze anys, ja que per l’any 1472, el Colombo genovès tenia vint o vint-i-un anys. Aquesta grollera incompatibilitat no ha estat inconvenient perquè els historiadors italians continuïn admetent que la primera professió de Colom fou la de tota la seva família, que no era altra que la de teixidor de llana.

Per altra banda, si s’accepta la versió genovesa que Colom primer va ser teixidor de llana i després agent comercial fins a l’any 1476, com a mínim, quan va tenir Colom el temps i les circumstàncies necessàries per aprendre l’art de la navegació?

Fa només deu anys, però, es va publicar un llibre sobre el darrer i importantíssim document relatiu a Cristòfor Colom que va trobar la Sra. Isabel Aguirre, cap de referències, a l’Arxiu General de Simancas, que no és altre que la inquisició o informe que va fer Francisco de Bobadilla l’any 1500 sobre la conducta de Colom, i dels seus germans, en la governació de les Índies. El llibre fou publicat entre la Sra. Isabel Aguirre i la Dra. Consuelo Varela sota el títol La caída de Cristóbal Colón. El juicio de Bobadilla. Aquest llibre és una sèrie de declaracions de diversos personatges residents a l’illa Hispaniola en contra de la forma de governar dels germans Colom, ja que hem de recordar que en aquell moment residien tots tres a l’illa.

Així, en aquesta informació oficial hi ha diverses declaracions sobre un fet especialment greu com fou l’amputació de llengua a dues dones per ordre de Bartomeu Colom, perquè havien dit que el pare i els germans Colom eren de baixa extracció social per haver estat teixidors de seda, amb l’agreujant que el germà petit, Diego, fou aprenent de teixidor de seda al taller d’un mestre musulmà. Considerem de tanta importància aquestes declaracions que les transcrivim a continuació.

1. Declaració del testimoni Francisco de Sesé (p. 206): “Yten, dize que mandó açotar una muger encima de un asno desnuda en cueros en la Ysabela, y la açotaron porque dixo que estava preñada e no se halló la preñez verdad; e a otra, porque dixo mal del Almirante e de sus hermanos, le cortaron la lengua, e el mal que avia dicho fué que su padre, del Almirante, avía sydo texedor e sus hermanos oficiales.”

2. Declaració del testimoni Juan de Salazar (p. 221): “Yten, dize que el Adelantado, andando de noche, azechando por las casas, que oyó dezir a dos mugeres, que la una se dezía Teresa de Baeça a la otra Ynés de Malaver, que el Almirante e el Adelantado heran de baxa suerte e que don Diego, su hermano aprendyó texedor de seda, e que por esto les mandó cortar las lenguas e açotallas, e que lo sabe porque lo vió.”

3. Declaració del testimoni Rodrigo Pérez (p. 232): “Yten, dize que podia haver cinco años que acaezçió que porque una muger, que se dice Teresa de Baeça, e otra Ynés de Malaver dixeron que el Almirante e sus hermanos eran de linaje de texedores, que moslín avia enseñado a texer a don Diego, les cortaron las lenguas; a cuando lo supo el Almirante escribió una carta al Adelantado, que leyó este testigo, que en una parte de ella dezia: «Eso que haveis fecho esta bien, que quienquiera que dize mal de nos muerte meresçe, e asy es el derecho».”

Considerem que la reacció de Bartomeu Colom fou tan brutal perquè aquestes dues dones deien la veritat i desvelaven un dels secrets més ben guardats del passat dels germans Colom i que aquest passat no era altre que, tant el pare com els fills, havien estat teixidors d’ofici. Ara bé, foren teixidors de llana o de seda? En el cas del germà petit sembla clar que el seu ofici fou el de teixidor de seda i que el mestre de Diego fou un mestre musulmà. Davant l’evidència que a Gènova no hi havia mestres musulmans, aquest aprenentatge de teixir seda es va fer a València, on sí que hi havia una tradició centenària de tallers musulmans de teixir seda.

Tot ens porta a pensar que tota la família Colom residia a València i que el seu art era el de la seda i no el de la llana. I això encara fa més interessant aquesta nova teoria nostra de ser Colom ciutadà de València i “genovès de nació” pel fet que, dins del gremi o art de la seda, hi treballaven sobretot musulmans, jueus conversos i genovesos, una barreja de cultures diverses ben interessant!

A aquesta nova documentació de Simancas, tan important, s’hi va afegir, l’any 2011, una troballa del gran erudit valencià Sr. Jaume Richart i Gomà: un contracte d’aprenentatge (4) d’un home jove de nom Bartomeu Colom, genovès de nació i resident a València, que entrava com a aprenent en el taller del teixidor de seda Antonio di Piero, florentí, resident també a València. El contracte és de data 23 d’agost de 1479 i l’aprenent declara tenir una edat de vint anys, que fa que tingués una edat aproximada igual a la del germà de Colom, Bartomeu. Si acceptéssim aquesta identificació de l’aprenent del document valencià amb el germà segon del descobridor del Nou Món, això reblaria encara més la nova teoria que la família Colom residia a València i que el seu ofici era el de teixidors de seda.

CRISTÒFOR COLOM I EL MÓN DELS JUEUS CONVERSOS VALENCIANS

És cosa coneguda i repetida que si Cristòfor Colom va poder realitzar el seu primer viatge al Nou Món fou gràcies a la decisió i empenta de Lluís de Santàngel, qui, deixant de banda raonaments teològics o geogràfics, només en base a criteris econòmics i d’inversions de risc, va donar ple suport al projecte colombí. L’altre personatge de la cort de Ferran el Catòlic que va donar suport a Colom fou el tresorer general de la Corona d’Aragó, Gabriel Sánchez. Tant l’un com l’altre eren membres de famílies de conversos d’origen aragonès però establertes també a València. Així, el germà del tresorer i lloctinent general seu, Alfonso Sánchez, residia a València i era el cap d’una companyia comercial molt poderosa que enviava els seus vaixells des d’Alexandria fins a Bristol i Galway. No és d’estranyar, doncs, que de les tres cartes enviades per Colom des de Lisboa en les quals donava a conèixer l’èxit de la seva expedició al Nou Món, dues anessin dirigides a Lluís de Santàngel i a Gabriel Sánchez i la tercera, lògicament, als reis Catòlics.

Seguint la teoria del Cristoforo Colombo genovès, que impedia un coneixement previ del descobridor amb aquests personatges en fases anteriors de la seva vida, el suport rebut per Colom per aquests judeoconversos era simplement una aposta arriscada dels dos súbdits de Ferran el Catòlic en base a criteris estrictament mercantils i de geopolítica del moment. Però si acceptem la nostra teoria que la família Colom residia a València i que freqüentava els ambients dels jueus conversos dins del món de l’art de la seda valenciana, el suport de Santàngel i de la família Sánchez podria basar-se en lligams més antics, fins i tot familiars, entre aquests personatges.

La clau de volta de tot recau en la personalitat de la mare dels germans Colom. Qui fou en realitat la mare de Cristòfor Colom? Vist tot el que hem apuntat amb anterioritat i també pel que direm més tard sobre aspectes molt importants que defineixen una cultura judeoconversa del mateix Colom, tot indica que la mare de Colom era d’una família de jueus conversos valencians, que tenien com ofici l’art i el comerç de la seda. Per tant, el retrat robot de la família de Colom, segons la nostra nova teoria, és el següent relat:

Un jove mestre genovès teixidor de seda o velluter, ja fos originari de la ciutat de Gènova o, més aviat, de la ciutat de Savona, com el clan Gavoto, emigra a la ciutat de València cap a l’any 1440 per exercir el seu ofici i poc després casa amb una jove d’una família de seders valencians judeoconversos. Pel fet d’haver-hi a València diverses nissagues de famílies judeoconverses de llinatge Colom, el llinatge genovès Colombo del nostre jove marit és mudat ràpidament a la forma Colom, més curta i coneguda. El mateix va passar amb els Gavoto de Savona, que passaren a ser denominats com a Gavot a València molt ràpidament.

Però hem d’admetre que ens és completament desconegut el llinatge de la mare judeoconversa de Cristòfor Colom. Triï el lector entre els cognoms dels jueus conversos valencians i seders el cognom que més li agradi entre els llistats del cens inquisitorial de conversos de l’any 1506 (5), ja que qualsevol d’ells podria ser el llinatge matern de Colom. Moltes dones d’aquests llinatges foren processades per la nova inquisició castellana i relaxades, que vol dir cremades vives. No volem ni pensar per un moment que el motiu principal de l’ocultació volguda del seu passat per Colom, no fos solament el fet de ser fill d’una mare judeoconversa, que també, sinó fill d’una dona valenciana cremada viva per heretge! Si això fos cert, ara entendríem la reticència del Vaticà a mostrar-nos documents relatius a Colom, que sabem que estan custodiats en els arxius del Palazzo di San Callisto del Trastevere romà i que no ens deixen veure!

Només de l’anàlisi dels escrits de Cristòfor Colom molts autors (6) ja han suposat que era descendent d’una família jueva o conversa. No podem entrar, ara i aquí, en l’anàlisi dels diferents raonaments que delaten un origen jueu de Colom, però sí que destacarem el fet de la presència de l’expressió jueva “b’ezrat Hashem”, escrita de dreta a esquerra, que s’ha trobat en el marge de tretze cartes manuscrites que envià Colom al seu fill i hereu Diego. Aquest fet incontrovertible, que ha estat estudiat per diversos autors i molt especialment per Nito Verdera (7), és una prova definitiva de l’adscripció de Colom al món jueu.

Seguint la nostra nova teoria, el seu pare lígur era cristià i el mateix Colom es comportava com un cristià de soca-rel, però en els seus escrits sempre es traspua un desig de superació, de síntesi de les dues religions, la cristiana i la jueva. Fins i tot podem dir que Colom buscava un sincretisme de totes les religions, quan va afirmar: “Digo que el Espíritu Santo obra por igual en cristianos, judíos, moros y en otros de toda secta.” Aquesta frase la considero molt important, ja que crec que només la podia dir un home que hagués viscut des de petit en una societat multicultural en què convisquessin, més o menys pacíficament, moros, jueus i cristians i pogués comprovar la bondat de les persones més enllà de la seva religió o creença. I no era aquesta precisament la situació de l’antic regne de València i, sobretot de la seva capital a mitjans del segle XV? No és aquesta la màxima demostració que Colom i els seus germans eren valencians?

LA QUADRATURA DEL CERCLE

L’any 1992, el professor Francesco Giunta de la Universitat de Palerm em va convidar a participar en un congrés que es va celebrar a la petita vila d’Erice, a Sicília (8), per tal que jo defensés la teoria de Luis Ulloa sobre la possible catalanitat de Cristòfor Colom. Defensar una teoria alternativa catalana a la teoria ortodoxa italiana davant de molts professors universitaris italians en un congrés internacional del màxim nivell acadèmic era un repte que calia plantejar de la manera més científica possible. Jo era conscient que per a tot el món acadèmic italià era plenament acceptada la versió ortodoxa de l’origen genovès de Cristòfol Colom i que, per tant, la meva presència podria ser esperada com un moment de disbauxa i de befa.

Abans de llegir la meva ponència, vaig exposar que considerava que les dues teories més importants sobre l’origen de Colom, la genovesa i la catalana, presentaven una situació molt similar a les dues teories enfrontades sobre la naturalesa de la llum, l’ondulatòria i la corpuscular, que es debatien durant tot el segle XIX. Les lluites entre els físics eren terribles, ja que cadascuna de les dues teories presentava unes raons resultants de proves experimentals irrefutables, que en aquells moments eren considerades completament incompatibles. L’error d’aquesta situació es basava en el fet de negar la possibilitat que la llum fos alhora ondulatòria i corpuscular. Amb els estudis i les teories d’Albert Einstein, de Louis de Broglie i de molts altres científics, a principis del segle XX va quedar resolt l’enfrontament, ja que la llum tenia una naturalesa dual, tant corpuscular com ondulatòria.

En el món científic, quan una teoria presenta excessives anomalies als fets experimentals, s’intenta bastir una nova teoria que esmeni les deficiències de la teoria anterior i aquest és el camí que jo he seguit. Com podia admetre jo que Colom fos italià si no parlava ni el toscà culte ni el genovès popular? Com es podia identificar Colom amb un llaner lígur que fins l’any 1472 havia treballat continuadament de teixidor de llana fins als 21 anys i Colom afirmava que va entrar a la mar navegant a l’edat de 14 anys? Si Colom era un foraster absolut als regnes de Castella i Lleó, com podria ocupar els càrrecs de virrei, almirall de la Mar Oceana i governador general de les Índies, sense ser naturalitzat com a castellà com foren els casos de Magallanes, Caboto o Vespucio? I tantes altres anomalies que podríem anar desgranant.

Però, per altra banda, como podia jo defensar un origen català de Colom, si el seu mateix fill el qualifica com a genovès de nació? Com en el cas de la naturalesa de la llum, calia fer una quadratura del cercle, que combinés una nacionalitat genovesa amb un home de cultures catalana i judeoconversa que, alhora fos súbdit natural del rei Ferran el Catòlic. Colom havia de tenir una naturalesa dual: genovesa i catalana alhora i que no fos contradictòria. Durant vint anys he estat intentant resoldre aquest enigma seguint massa al peu de la lletra les directrius del mestre Luis Ulloa en enfocar les meves recerques preferentment en els arxius històrics catalans, fins que fa uns deu anys, just quan es va publicar la inquisició feta per Francisco de Bobadilla contra Colom, vaig començar a sospitar que la solució estava a València i als arxius històrics valencians.

Si la lletra de Colom era la gòtica catalana, és que va aprendre a escriure en alguna escola dels Països Catalans. Si els textos castellans de Colom eren farcits de catalanismes, és que la seva llengua materna era la llengua catalana. Si no va ser naturalitzat castellà, essent almirall dels regnes de Castella i de Lleó, fou perquè era súbdit natural de Ferran al Catòlic i, com a tal, segons la provisió reial d’Isabel la Catòlica de 2 de febrer del 1475, “los moradores en los reinos de la Corona de Aragón serían tratados como si fuesen naturales de estos reinos de Castilla y León”. Tot demostra que Colom fou un personatge originari de la zona catalanoparlant de la Corona d’Aragó.

Per tant, Colom només podria ser català i genovès de nació alhora si el seu pare o, encara millor, el seu avi, fossin lígurs d’origen, establerts feia temps en algun territori de la Corona d’Aragó. I la ciutat ideal per poder-se donar aquest fenomen és València en el terç central del segle XV. Del coneixement profund de la societat valenciana del segle XV, gràcies als magnífics estudis històrics desenvolupats pels historiadors valencians, han anat sortint les raons que fonamenten la meva nova teoria de l’origen de Colom. Aquesta nova teoria de l’origen dual valencià i genovès de Colom pot ser ben acceptada, penso, tant pel món acadèmic internacional com per les masses populars, ja que equilibra en el seu punt just les teories enfrontades, tot donant una riquesa i complexitat multicultural al nostre personatge que resulten molt més atractives.

NOTES

(1) Igual Luis, David. “La Confraria dels Genovesos de València. Una associació interprofessional a les darreries de l’Edat Mitjana”, dins d’Organització del treball preindustrial: confraries i oficis; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.

(2) Caballé i Clos, Tomás. 1493, un año barcelonés célebre. Barcelona: Freixinet, 1948.

(3) Albardaner, Francesc. “John Cabot and Christopher Columbus Revisited”; The Northern Mariner / Le Marin du Nord, Vol. X, n. 2; p. 91-102, July 2000. Del mateix autor, “Columbus, Corsair, and the Pinzón brothers, Pirates, in the Mediterranean before 1492”; The Northern Mariner / Le Marin du Nord, Vol. XXI, n. 3; p. 263-278, July 2011.

(4) Archivo de Protocolos del Colegio del Corpus Christi “El Patriarca”; ref.: APP28487, Jaume Valero, 1479-1481.

(5) Cruselles Gómez, Josep Maria; Cruselles Gómez, Enric; Bordes García, Josep. Conversos de la Ciudad de Valencia. El Censo Inquisitorial de 1506. Institució Alfons el Magnànim. Estudis Universitaris 140, 2015.

(6) A tall d’exemple podem citar Wiesenthal, Simon. Operation Neue Welt. Judenvefolgung und Columbus-Reise; París: Robert Laffont, 1991. Leibovici, Sarah. Christophe Colomb Juif; París: Maisonneuve et Larose, 1986.

(7) Verdera, Nito. Cristóbal Colón, originario de Ibiza y criptojudío. Eivissa: Consell Insular d’Eivissa i Formentera, Conselleria de Cultura, 1999.

(8) Albardaner, Francesc. “La Storia delle Nazioni Europee in cerca di Stato”. Atti del Convegno Internazionale su La Scoperta Colombiana e la Cultura Europea Contemporanea; Erice 22-27 aprile 1992. Accademia Nazionale di Scienze Lettere e Arti di Palermo. Centro di Cultura Ettore Majorana di Erice; Scuola Superiore di Archeologia e Civiltà Medievali.

BIBLIOGRAFIA

Cruselles, Josep Maria (coord.). En el primer siglo de la Inquisición Española: fuentes documentales, procedimientos de análisis, experiencias de investigación. València: Publicacions de la Universitat de València, 2013.

Igual Luis, David. “Los mercaderes italianos, sus funciones económicas y estrategias sociales en la Valencia de finales del siglo XV (1484-1494). València: Universitat de València, 1993, p. 225-475.

“La Confraria dels genovesos de València. Una associació interprofessional a les darreries de l’Edat Mitjana”. Organització del treball preindustrial: confraries i oficis. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.

“Valencia y Sevilla en el sistema económico genovés de finales del siglo XV”. Revista de Historia Medieval, núm. 3, 1992, p. 79-116.

Navarro Espinach, Germán. El despegue medieval de la industria de la seda valenciana (1465-1483). València: Consell Valencià de Cultura, Generalitat Valenciana, 1992.

“La seda entre Génova, Valencia y Granada en época de los Reyes Católicos”. La frontera oriental nazarí como sujeto histórico (s. xiii-xvi). Actas del congreso. Almeria: Instituto de Estudios Almerienses, 1997, p. 477-483.

Rumeu de Armas, Antonio. Libro copiador de Cristóbal Colón; correspondencia inédita con los reyes Católicos sobre los Viajes a América, 2 toms; col·lecció Tabula Americae. Madrid: Quinto Centenario; Testimonio Compañia Editorial, Ministerio de Cultura, 1989.

Varela, Consuelo; Aguirre, Isabel. La caída de Cristóbal Colón, el juicio de Bobadilla. Madrid: Marcial Pons Historia, 2006.

Colón ADN. Su verdadero origen. Documental RTVE:

https://www.rtve.es/play/videos/somos-cine/colon-adn-verdadero-origen/16281015